RECORDANT S'ESTIU

 Quasi perfecció.

 Somiem en aconseguir-la.

Arribem a la bellesa.

ANTIC ESCRIT SOBRE LA CAMAMIL.LA DE L'ANY 1927

ELOGIO DE LA MANZANILLA

( Pagina Menorquina de EL BIEN PUBLICO  num. 226,

Mahón 20 de Agosto de 1927 ) L. Lafuente Vanrell

Feo vicio es la ingratitud. Desgraciadamente hemos de confesar los menorquines que somos ingratos con algunos de los elementos característicos de nuestra tierra.

  Nadie ha cuidado, que yo sepa, de elogiar como merece la benemérita tramontana. Nadie se ha preocupado de que la higiénica y protectora cal reciba el homenaje que se le debe. Nadie ha ensalzado como es de justicia la dorada y aromática manzanilla.

  Yo quiero reparar estas injusticias. Y dejando para otro día otras alabanzas, voy a ocuparme hoy de la manzanilla, la anthemis nobilis, que perfuma los campos y esparce sobre los breñales de la costa un verde alfombra salpicadas de motitas de oro.

  La otra manzanilla, la que nace de las ubérrimas viñas de San Lúcar, la que en tardes de toros y en noches de jarana rebrilla en las copas cristalinas con reflejos ambarinos y chispillas de oro pálido, la que enciende la sangre y pone en los ojos poemas de misterio y de amor, ha tenido muchos y entusiastas cantores que en prosa cálida y en versos sonoros le dedicaron las líricas pompas de su facundia meridional.

                                                                    foto Tomeu Barber

  Nuestra pobre manzanilla, la benéfica y humilde flor que nace espontáneamente en las altas planicies de la ribera entre piedras calcinadas y escasas tierras resecas, batida por los vientos rudos, tostada por el sol, barnizada por las brisas salobres, como no trastorna las cabezas ni enardece el ánimo, no ha tenido un trovador que haya entonado un cántico a sus modestas virtudes.

  La humanidad es así. Pero esto no debe continuar. No podemos permitir que nuestra exquisita manzanilla menorquina, tan apreciada en cuantos países es conocida, tan superior a sus similares de otras tierras, siga recibiendo la contínua ofensa de un silencio desdeñoso.

  Proclamemos con decision que la manzanilla de Menorca es una de las más sabrosas, aromáticas y calmantes que se conocen. Yo he probado en distintos sitios de España y Africa otras manzanillas que me hacian echar a faltar la nuestra; mi apreciación era exacta porque estaba contrastada con la de innumerables personas que la conocían y me decían con evidente sinceridad:

-Esta no es como aquella de su tierra. Como aquella no hay otra.

  Cuantas veces pude disponer de manzanilla menorquina y la ofrecí a mis amistades, fue grande la alegría de quiénes la conocían y unánime el voto de quien la gustaba por primera vez. Las peticiones de manzanilla me abrumaban y en algunas ocasiones oí con satisfacción esta alabanza:

-         ¿Quiere usted manzanilla?

-         Si es de Menorca, sí.

                                                        foto Tomeu Barber

Peticiones de ella las he recibido de todas las regiones de España.

 En Melilla, en Mdrid, en Barcelona, en Cádiz, he visto con placer en escaparates de lujo unos elegantes paquetitos de manzanilla de Menorca (algunos decían - de la Mola- que es la preferida) que se vendían a buen precio.

  Cuando en los campamentos de Marruecos recibía de mi familia un paquete posta, y al abrirlo exhalaba el inconfundible perfume, me parecía sentir los mas gratos aromas de mi tierra y no pocos compañeros me pedían el regalo de una taza de la dorada infusión que preferían al café, al té y a otras infusiones. Hasta algunos moros, tan apegados a su clásico tay, la saborearon con delicia y me pidieron más.

  Pero la manzanilla no es solamente agradable por su sabor. En la medicina casera ocupa lugar preferente, con incontables adeptos. Y hasta es útil como materia colorante, emplease por los fabricantes de licores.

  No se concibe que la produciéndose espontáneamente en esos terrenos que aquí llamamos marinas, próximos al mar y casi sin valor, no se haya estudiado bien el modo de que gran parte de la zona costera de la isla ostente una franja de manzanilla, cuya flor pudiera dedicarse a sus distintos usos según su calidad.

  Planta silvestre y abandonada a su propia suerte, nadie se preocupa de ella hasta el momento de arrancarle las preciadas florecillas. ¿Por qué no se ha de estudiar la posibilidad de propagarla, de impedir que desaparezca, de obtener de su cultivo y explotación los ingresos que pudiera producir? ¿Vale menos, en otro orden, que la trufa? ¿No brota ya con una marca acreditada en los mercados y con una demanda capaz de expansión?

  Las dificultades que haya hoy para su propagación y cultivo pueden vencerse como se hace con otras plantas industriales. Puesto que el medio parece propicio, es una lastima no aprovechar hasta donde sea posible. Esto fuera más práctico que los entusiasmos líricos que a la otra manzanilla elevan sus cantores. Pero la de San Lúcar y sus similares se venden en grandes cantidades y la nuestra en cantidades modestas. No hay razón para esta desigualdad siendo nuestra manzanilla tan beneficiosa y tan solicitada. Yo quiero dedicar estas líneas a su alabanza y si puede ser a su fomento.

                                                                       foto Tomeu Barber

  Mientras otros muestran si regocijo levantando en graciosos brindis las clásicas cañas, yo elevo con mi mano derecha la saludable taza de la infusión menorquina y brindo con ella, más humilde, más familiar y apacible que los vinos generosos, por esos polvorientos y achaparrados matojos metidos entre los pedruscos de la costa, por esos pequeños y misteriosos laboratorios que  de una zona ingrata, pobre, desértica, extraen los jugos con que alimentan sus maravillosas florecillas, botones de oro, cápsulas de grato perfume, que son nuestra deliciosa camamila.

                                                                          L. LAFUENTE  VANRELL.

SEGAR LA CAMAMIL.LA

Konica Minolta

Enlace permanente | Denunciar foto | Compartir: Email Facebook Otro

10/06/07

CAMAMIL•LA (Santolina charaecyparissus var. magonica)

Aquesta aromàtica planta es cria salvatge, principalment a les marines de la banda de Tramuntana de Menorca – sempre a la vorera de la mar-. Comença d’haver-n’hi molta en el lloc se So Escudero, es Rafel des Capità, So n’Angladò, Son Morell Gran, Torroella o Son Morell Nou, on s’hi comprèn Cala Morell, Curniola i la marina de So n’Àngel, per damunt es codolar.
Fins aquí és el fort de la camamil•la en el terme de Ciutadella, però també n’hi ha molta a la fortificació de la Mola de Maó i per la banda de Sant Lluís, per allà sa Punta Prima, etc.

Un temps, devers l’any 1940, una setmana abans de Sant Joan era quan començaven a segar-la, ja que és quan està al punt màxim de florida. Aquesta feina d’arreplegar la camamil•la era feta en poc temps, set o vuit dies més o manco.

Per explicar una mica els procediments que s’empraven fins que era revenuda i duita als laboratoris, hem de dir que cada any hi havia un parell d’homes, l’un de Ciutadella i l’altre de Fornells, que compraven als propietaris dels llocs abans esmentats tota la camamil•la, i ells es feien càrrec de la segada i de la seva elaboració, fins que l’embarcaven.

Per segar-la, cercaven uns quants homes que anassin lleugers de cames i, al mateix temps, que sabessin segar. Per fer aquesta feina empren un “falçó”, ja que una falç és massa grossa i fa mal fer feina. També s’ha d’anar amb cura, perquè és bo de fer-se un tall. Cada segador o camamil•ler duu una senalla d’enclotar (1) o un sac; de vegades vans de dos en dos, però val més anar d’un en un degut als mals paratges que han de trepitjar. Els jornals de fer aquesta feina es pagaven a tant el quilo –mon pare diu que encara li recorda quan ho pagaven a tres peces el quilo (30 cèntims de pesseta)-, llavores, passant els anys, el van pagar a set peces el quilo (70 cèntims), i jo me’n record que devers l’any 1960 un camamil•ler va segar set dies i va guanyar ser mil pessetes.

Cada fosquet s’arreplegaven tots a l’assecador, que era allà on hi havia el comprador i pesaven tot allò que cada u havia segat durant el dia. Un cop pesat, abocaven els sacs i l’home que la tenia comprada l’estenia i la remenava perquè s’assecàs per igual.


Açò era més o manco el procediment que s’emprava normalment per a la recollida de la camamil•la, però de vegades hi havia que la donaven perquè la hi segassin, i sols demanaven com a pagament la provisió que havien de menester per a la casa.
Els que no la volien vendre la feien segar a compte seu i açò resultava una pèrdua total, perquè desprès, quan la tenien a ca seva, havien de cercar un comprador que no era altre sinó aquell mateix, i aquest els la comprava, però a molt baix preu.

Quan esta ben eixuta, l’ensacaven o bé la posaven dins llençols d’estojar palla (2), i la duien a Ciutadella i a Fornells. A Ciutadella la repartien per les cases, on les persones grans li tallaven les bolletes grogues. Aquesta feina es deia “taucar camamil•la”. A Fornells, açò era feina dels pescadors quan hi havia mal temps i no podien sotir a pescar amb les barques.

Aquesta planta tan aromàtica, un temps suplia moltes medecines. La gent del camp l’empraven boni bé com a únic remei, i la feien servir per a moltes coses: per curar un mal de ventre a les bísties, per desinfectar-los ferides o nafres; o bé en feien te que servia quan un tenia mal de panxa o anava de cagarel•la, allò era una cura miraculosa.

La cosa certa és que a tot els llocs, dalt el porxo, hi havia una sac de camamil•la i cada any la renoven.
Avui aquesta feina de segar camamil•la es fa molt poc, per no dir gens.

Text: MENORCA PAGESA de n’Antoni Bonet

(1) Senalla d’enclotar.- És la senalla comuna que empraven els pagesos. És d’espart i servia per fer moltes feines: treure fems, tragina reble, etc.
(2) Llençol d’estojar palla.- És una tela quadrada feta de sacs o bé de lona que, a cada cantell, té un cap fet de vencís. Es ferma com una feixina de roba.

Se sol dir que, per preparar-la en infusió, utilitzen un nombre sanar de flors (copítols) de vers cinc o set, ja que la tradició popular indica que un nombre parell pot fer produir torçons.

OLI DE CAMAMIL.LA

La camamil.la serveix per moltes coses,a Aromamil.la a més de tenir camamil.la per fer infusions esteim experimentant amb altres productes i aquest any hem provat de fer un oli corporal amb camamil.la que té moltes virtuts, cicatritzant, antiinflamatori, antifúngic, sedant i calmant.

BENEFICIS DE LA CAMAMIL.LA

La camamil.la (Santolina chamaecyparissus susbp. Magonica), avui és una espècie protegida per ser exclusiva de ses illes. Antigament hi havia es segadors de camamil.la que l’anaven a recollir amb un falçó i era transportada amb sac i es duia a assecar, l'època bona per agafar-la és un poc abans de sant Joan fins a la matinada del mateix dia, després ja perd virtuts. 

És una herba molt venerada en la medicina popular ja que té la qualitat de curar-ho quasi tot, entre les seves virtuts com a planta medicinal destaquen les propietats digestives, antiinflamatories, antiespasmòdiques i vermífugues. Ses flors tenen moltes propietats entre elles inflamacions dels ulls, mal de panxa, nervis, diarrees, cucs, ferides, etc.

En aplicació externa, s'utilitza com a remei per les inflamacions oculars i dentals.

L'oli essencial s'empra en aromaterapia, i la infusió de flors s'aplica al cabell per fer-lo tornar més daurat, en especial en fillets. També s'utilitza en armaris per combatre les polilles, mesclada amb tem i lavanda.

Segons la tradició menorquina es solem emprar en infusió en nombre senar o imparell 5,7 o 9 bolles per escudella d’aigua, ja que sinó pot produir retorçons.

COLLITA 2011

Aquest any hem fet una bona collita de camamil.la, les plantes estaven ben grosses i plenes de flors. Pels voltants de Sant Joan varem collir la camamil.la i la varem deixar al sol durant 24h com es feia en temps antic damunt s'era. D'aquesta manera la flor manté el seu color groc més bonic, passades les 24h cap a guardar-la perquè s'acabi de secar perfectament i mantengui totes les seves propietats tan beneficioses per la salut.

AROMAMIL.LA, PRODUCCIÓ NATURAL D'AROMÀTIQUES

Aquest blog és d'una petita empresa de producció natural de plantes aromàtiques, anomenada AROMAMIL.LA, aquí trobareu informació de tot el procés d'elaboració natural de la camamil.la de Menorca o de Maó que és el nostre producte més valuós per les seves propietats medicinals i terapèutiques.
Aquesta és la plantació on cultivam de forma natural i ecològica la camamil.la.