.jpg)
Una de les plantes medicinals més reconegudes de la flora menorquina és la camamil·la de Menorca o de Maó. Aquesta espècie (Santolina chamaecyparissus L.; cast. “manzanilla amarga”) es distribueix a les vessants assolellades de la conca mediterrània occidental i presenta una sèrie de races geogràfiques (entre elles, la subspècie magonica O. Bolòs et al., suposat endemisme menorquí) mal caracteritzades i de difícil identificació, sobretot si sols es disposa dels capítols florals, part del vegetal que és utilitzada com a infusió.
Els
usos i les propietats de totes les camamil.les són semblants. Així, s’empra
externament en infusió com a antisèptic general, antiinflamatori oftàlmic i
pels rentats vaginals i d’ulls. Per via interna rebaixa els càlculs biliars,
així com els mals i la inflamació de la melsa i el fetge. És proverbial la seva
utilització com a tònic estomacal i com a digestiva, i a més és antiespasmòdica
i vermífuga. Tot i açò són les plantes
menorquines, la camamil·la de Menorca o de Maó, les que tenen més reputació
dins de la herborísteria illenca i nacional i la seva fama ha quedat recollida
a nombrosos tractats de plantes medicinals, entre els que destaca l’obra Plantas medicinales. El Dioscorides renovado
(1962) del botànic lleidatà Pius Font Quer.
Malgrat
aquesta distinció popular generalitzada que reconeix la major qualitat de la S. chamaecyparissus originària de
Menorca, hi ha una sèrie d’antecedents que distorsionen i no reconeixen aquesta
singularitat d’aquest patrimoni natural de Menorca. El primer d’ells és el
Reial Decret 3176 de 16 novembre de 1983, que regula les disposicions tècniques
i sanitàries per a la elaboració, circulació i comerç d’espècies vegetals per a
infusions d’ús en alimentació. En
concret a l’article 3 (Denominacions) enumera les espècies incloses dins
d’aquesta reglamentació amb l’especificació de les parts a utilitzar. Sota
l’epígraf 3.12 apareix la següent denominació: Manzanilla
de Mahón.-Santolina
chamaesiperisius (sic).
És
a dir, que denomina com a “Manzanilla de
Mahón” no a les plantes de S.
chamaecyparissus que creixen a Menorca i de reputada tradició medicinal,
sino a qualsevol planta d’aquesta espècie que sempre s’havia denominat
popularment en castellà com abrótano hembra o manzanilla amarga, per
distingirla de la vertadera manzanilla (Matricaria
chamomilla L.). Açò ha fet que la major part de les herboristeries venguin
capítols florals com “Manzanilla de Mahón”, però que de cap manera es correspon
amb plantes d’origen menorquí.
Òbviament,
açò comporta un doble perjudici. D’una banda, es dilueix i queda sense suport
dins de la indústria alimentaria (com a infusió) i farmacèutica (com a planta
medicinal) els recursos fitogenètics de les camamil.les menorquines. Això té
com a conseqüència que un patrimoni natural de tant d’interès per el
desenvolupament potencial d’una industria artesanal rural, basada en l’ús
sostenible d’una planta autòctona fortament arrelada en les tradicions orals i
en la sociologia de l’illa, pugui ser inviable si no és posa de manifest la
singularitat biològica de la camamil·la menorquina.
